Els fantasmes es colen al Teatre Borràs

Un fantasma a casa
El Teatre Borràs aposta per la comèdia anglesa i ens presenta l’obra ‘Un fantasma a Casa’, de Noël Coward. Un programa televisiu de vidència marca el principi de l’obra i ens descobreix a Madame Arcati (Mercè Comes), un personatge excèntric que contacta amb els esperits però que no rep gairebé trucades durant el transcurs del seu programa. Carles (Carles Martinez) és un reconegut guionista de televisió que està casat amb la Ruth (Alicia Gonzalez), la seva segona esposa, i té un nou projecte en ment: realitzar una sèrie sobre esperits i fantasmes.

 

Per poder descobrir tots els secrets del més enllà (des del punt de vista escèptic), Carles convida a Madame Arcati a casa seva i ell, la Ruth, l’Edith (Miriam Alamany) i el doctor Garriga (Pep Sais) realitzen una sessió d’espiritisme que tindrà conseqüències inesperades. La difunta primera esposa de Carles reapareix per recuperar al seu marit i fer-li la vida impossible a la Ruth. Magistral la interpretació de Gretel Stuyck com a Elvira, un personatge que parla en castellà al llarg de tota l’obra i que apareix per primer cop a l’escenari en biquini, tal i com havia mort, fent gala de la seva bona figura. Això sí, un detall: hi ha una escena en la que Stuyck interpreta la cançó ‘Siempre’ (composada per J.Vives) i fa la sensació que sigui ella qui canta, però és realment Ingrid Morral qui posa la veu. Sota la direcció d’Antonio Calvo, l’obra dura al voltant de dues hores i mitja durant les quals l’interès es manté en tot moment.

 

Potser la historia és massa previsible però l’obra resulta amena i divertida i aconsegueix rialles constants degut al seu to còmic. Es tracta d’una versió amb algunes diferències respecte a la original: per exemple, en aquesta adaptació de Marc Rosich, Carles (Charles) és un guionista televisiu en comptes d’un novel·lista. Precisament aquesta temporada l’obra s’ha presentat a l’Apollo Theatre de Londres, una ciutat on, juntament amb Nova York, es fan constantment reposicions d’aquesta obra, fet que avala el seu gran èxit internacional. Si voleu riure i gaudir d’una bona estona no dubteu en anar veure aquesta comèdia... fantasmagòrica!

Laura Mas

 

Un fastasma a casa
Repartiment
Madame Arcati - Mercè Comes
Carles - Carles Martinez
Ruth - Alicia Gonzalez Laá
Elvira - Gretel Stuyck
Doctor Garriga - Pep Sais
Edith - Miriam Alamany

Teatre Borràs

Udols i blues a un Dogville radical

Al llarg d’aquesta setmana podem veure en cartellera la representació teatral de ‘Dogville’, una proposta arriscada i diferent que segueix la dinàmica innovadora de totes les obres que presenta el Teatre Romea. La directora, Nina Reglero, ha estat fidel al guió de Lars Von Trier però aquells qui hagin vist la pel·lícula es poden oblidar de trobar-se a la dòcil Grace. En aquesta versió de Christian Lollike el personatge principal, interpretat per Marta Ruiz, té molta més força i caràcter. Les actuacions van acompanyades de la música de The Moses Dog Band, que toquen principalment blues però també altres melodies tristes que entonen els sentiments de la Grace i alhora els dels habitants d’un poble mancat de moral. L’espai escènic, a càrrec de Carlos Nuevo, no deixa indiferent a ningú: al sostre pengen diverses peces de roba i estris que representen cadascuna de les cases del poble de Dogville. Pel que fa al vestuari, sembla que els actors hagin triat allò amb el que més còmode es sentien per representar el seu personatge. La peces més radicals que ens trobem a l’obra són unes màscares de cuir que representen el cap d’un gos i que doten de cert aire masoquista a aquesta versió teatral. Hi ha molts detalls destacables pel seu caràcter provocatiu però un dels fets que criden més l’atenció és que els nens del poble són maniquins a excepció d’un (que és una de les actrius de l’obra) i porten una gorra del Barça i una samarreta de l’equip anglès de futbol. Una altra de les extravagàncies que presenciem és que els habitants de Dogville seuen en cadires de Pepsi i Coca-Cola. A l’obra, en definitiva, hi veiem una provocació i un radicalisme que no amaguen la voluntat de transmetre amb claredat el missatge que conté el guió de Von Trier. Nina Reglero ha sabut arriscar i dirigir un projecte en el que ha deixat que els actors interpretessin el seu personatge com el sentien per allunyar-se de la fredor escandinava del text original. El resultat és una actuació conjunta molt més visceral. Aquest ‘Dogville’ és apte pels esperits rebels que s’emocionen amb els projectes innovadors però no és recomanable per a gent conservadora que s’alteri amb una representació políticament incorrecte. L’obra estarà en cartell fins aquest diumenge 16 d’octubre.

Laura Mas

FITXA ARTÍSTICA

AUTOR: Lars Von Trier

VERSIÓ: Christian Lollike

TRADUCCIÓ: Susana Cepa

DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ: Nina Reglero

REPARTIMENT: Marta Ruiz de Viñaspre, Carlos Pinedo, Carlos Tapia, Maribel Carro, Carmen Gutiérrez, Pablo Rodríguez, Carlos Cañas, Xiqui Rodríguez, Olga Mansilla, Javier Vilorio, Beatrice Fulconis, Raúl Escudero, Javier Semprún, Carlos Nuevo