Els fantasmes es colen al Teatre Borràs

Un fantasma a casa
El Teatre Borràs aposta per la comèdia anglesa i ens presenta l’obra ‘Un fantasma a Casa’, de Noël Coward. Un programa televisiu de vidència marca el principi de l’obra i ens descobreix a Madame Arcati (Mercè Comes), un personatge excèntric que contacta amb els esperits però que no rep gairebé trucades durant el transcurs del seu programa. Carles (Carles Martinez) és un reconegut guionista de televisió que està casat amb la Ruth (Alicia Gonzalez), la seva segona esposa, i té un nou projecte en ment: realitzar una sèrie sobre esperits i fantasmes.

 

Per poder descobrir tots els secrets del més enllà (des del punt de vista escèptic), Carles convida a Madame Arcati a casa seva i ell, la Ruth, l’Edith (Miriam Alamany) i el doctor Garriga (Pep Sais) realitzen una sessió d’espiritisme que tindrà conseqüències inesperades. La difunta primera esposa de Carles reapareix per recuperar al seu marit i fer-li la vida impossible a la Ruth. Magistral la interpretació de Gretel Stuyck com a Elvira, un personatge que parla en castellà al llarg de tota l’obra i que apareix per primer cop a l’escenari en biquini, tal i com havia mort, fent gala de la seva bona figura. Això sí, un detall: hi ha una escena en la que Stuyck interpreta la cançó ‘Siempre’ (composada per J.Vives) i fa la sensació que sigui ella qui canta, però és realment Ingrid Morral qui posa la veu. Sota la direcció d’Antonio Calvo, l’obra dura al voltant de dues hores i mitja durant les quals l’interès es manté en tot moment.

 

Potser la historia és massa previsible però l’obra resulta amena i divertida i aconsegueix rialles constants degut al seu to còmic. Es tracta d’una versió amb algunes diferències respecte a la original: per exemple, en aquesta adaptació de Marc Rosich, Carles (Charles) és un guionista televisiu en comptes d’un novel·lista. Precisament aquesta temporada l’obra s’ha presentat a l’Apollo Theatre de Londres, una ciutat on, juntament amb Nova York, es fan constantment reposicions d’aquesta obra, fet que avala el seu gran èxit internacional. Si voleu riure i gaudir d’una bona estona no dubteu en anar veure aquesta comèdia... fantasmagòrica!

Laura Mas

 

Un fastasma a casa
Repartiment
Madame Arcati - Mercè Comes
Carles - Carles Martinez
Ruth - Alicia Gonzalez Laá
Elvira - Gretel Stuyck
Doctor Garriga - Pep Sais
Edith - Miriam Alamany

Teatre Borràs

Udols i blues a un Dogville radical

Al llarg d’aquesta setmana podem veure en cartellera la representació teatral de ‘Dogville’, una proposta arriscada i diferent que segueix la dinàmica innovadora de totes les obres que presenta el Teatre Romea. La directora, Nina Reglero, ha estat fidel al guió de Lars Von Trier però aquells qui hagin vist la pel·lícula es poden oblidar de trobar-se a la dòcil Grace. En aquesta versió de Christian Lollike el personatge principal, interpretat per Marta Ruiz, té molta més força i caràcter. Les actuacions van acompanyades de la música de The Moses Dog Band, que toquen principalment blues però també altres melodies tristes que entonen els sentiments de la Grace i alhora els dels habitants d’un poble mancat de moral. L’espai escènic, a càrrec de Carlos Nuevo, no deixa indiferent a ningú: al sostre pengen diverses peces de roba i estris que representen cadascuna de les cases del poble de Dogville. Pel que fa al vestuari, sembla que els actors hagin triat allò amb el que més còmode es sentien per representar el seu personatge. La peces més radicals que ens trobem a l’obra són unes màscares de cuir que representen el cap d’un gos i que doten de cert aire masoquista a aquesta versió teatral. Hi ha molts detalls destacables pel seu caràcter provocatiu però un dels fets que criden més l’atenció és que els nens del poble són maniquins a excepció d’un (que és una de les actrius de l’obra) i porten una gorra del Barça i una samarreta de l’equip anglès de futbol. Una altra de les extravagàncies que presenciem és que els habitants de Dogville seuen en cadires de Pepsi i Coca-Cola. A l’obra, en definitiva, hi veiem una provocació i un radicalisme que no amaguen la voluntat de transmetre amb claredat el missatge que conté el guió de Von Trier. Nina Reglero ha sabut arriscar i dirigir un projecte en el que ha deixat que els actors interpretessin el seu personatge com el sentien per allunyar-se de la fredor escandinava del text original. El resultat és una actuació conjunta molt més visceral. Aquest ‘Dogville’ és apte pels esperits rebels que s’emocionen amb els projectes innovadors però no és recomanable per a gent conservadora que s’alteri amb una representació políticament incorrecte. L’obra estarà en cartell fins aquest diumenge 16 d’octubre.

Laura Mas

FITXA ARTÍSTICA

AUTOR: Lars Von Trier

VERSIÓ: Christian Lollike

TRADUCCIÓ: Susana Cepa

DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ: Nina Reglero

REPARTIMENT: Marta Ruiz de Viñaspre, Carlos Pinedo, Carlos Tapia, Maribel Carro, Carmen Gutiérrez, Pablo Rodríguez, Carlos Cañas, Xiqui Rodríguez, Olga Mansilla, Javier Vilorio, Beatrice Fulconis, Raúl Escudero, Javier Semprún, Carlos Nuevo

CaixaForum exposa l'obra de Sagnier

CaixaForum fa un recorregut a través de les obres d’Enric Sagnier i Villavecchia, un dels arquitectes catalans més reconeguts de finals del segle XIX i principis del XX, i ens ofereix l’exposició ‘La ciutat de Sagnier. Modernista, eclèctica i monumental’. En aquella època Barcelona estava experimentant un procés de transformació i Sagnier va contribuir al creixement de la ciutat impulsat per l’esperit emprenedor de la burgesia catalana. 

 

Enric Sagnier va ser un arquitecte de les famílies de l’aristocràcia i l’alta burgesia al qual se li van encarregar diversos projectes per dotar d’imatge i prestigi a la ciutat de Barcelona. Sagnier es va encarregar de modelar l’Eixample de Barcelona dissenyant edificis públics i cases particulars, a més de traçar, com a home catòlic i conservador, esglésies i escoles religioses, així com també hotels i algunes fàbriques. L’exposició consta d’una única sala que condensa un gran recull de fotografies que mostren el procés de creació de diversos edificis barcelonins, com el Palau de Justícia, al passeig de Lluís Companys, l’Arc de Triomf, construït en honor a Alfons XIII, o l’inici de les obres de la Via Laietana de Barcelona.

 

El visitant també pot veure fotografies que mostren la construcció del Tibidabo, el temple expiatori del qual va ser projectat per Sagnier. A més, l’exposició també ens ofereix imatges del ja desaparegut Hotel Colón, a la plaça de Catalunya, i ens mostra com va ser la seva construcció i quin tipus d’activitats s’hi feien. Sagnier va dur a terme les reformes d’aquest hotel entre el 1916 i el 1918, quan Barcelona es preparava per la Exposició Internacional de 1929 i estava creixent a un ritme vertiginós. Durant la Guerra Civil l’hotel va ser requisat i va esdevenir la seu del PSUC però, fins llavors, era un lloc de trobada d’artistes i intel·lectuals de diverses generacions.

 

‘La ciutat de Sagnier. Modernista, eclèctica i monumental’ ens ofereix la oportunitat de conèixer la visió d’aquest arquitecte català, quines van ser les seves obres més rellevants i com va anar evolucionant el seu estil, que va partir de l’eclèctic, passant pel modernisme i per les formes clàssiques d’influència francesa fins a acabar esdevenint un estil propi i únic. Però el visitant, a més de conèixer l’arquitectura de Sagnier, podrà descobrir com era la Barcelona burgesa d’aquella època: una ciutat plena d’activitat i d’emprenedors que desitjaven veure-la créixer i en la que Enric Sagnier va fer la seva aportació a través dels grans edificis de referència que va dissenyar. 

 

Laura Mas

Del 14 de setembre de 2011 al 8 de gener de 2012

CaixaForum Barcelona. Av. Ferrer i Guàrdia 6-8

Obert cada dia

Horaris:

De dilluns a divendres, de 10 a 20 h

Dissabtes i diumenges, de 10 a 21 h

‘Els Ballets Russos de Diaguilev, 1909-1929. Quan l’art balla amb la música’

Serguei Diaguilev (1872-1929) va ser una figura enigmàtica que a dia d’avui encara segueix sent un misteri en molts aspectes de la seva vida privada. No obstant, en l’àmbit professional va ser un gran empresari rus que va revolucionar el món de la dansa a principis del segle XX. ‘Els ballets russos de Diaguilev’ ens mostra les obres, el vestuari dels ballarins i els cartells de les danses que van representar els Ballets Russos, la companyia de ballet que va crear Diaguilev l’any 1907. Aquesta exposició consisteix en una ruta per l’evolució dels Ballets Russos, des del seu exitós inici i la seva consagració com a companyia independent l’any 1911 fins la seva desaparició amb la mort de Diaguilev a Venècia l’any 1929.

Als Ballets Russos es van formar els millors ballarins i coreògrafs, d’entre els quals destacaven especialment Anna Pàvlova i Vàtslav Nijinski, que va ser durant una època l’amant de Diaguilev, qui era obertament homosexual. Juntament amb el director artístic de la companyia, Leon Bakst, Diaguilev va promoure una dansa que arribés al públic general i no només a les elits. Per això, va començar a oferir representacions de ballet als teatres i no només a les sales d’òpera, a les quals tenia accés només l’aristocràcia. L’any 1909 la companyia de Diaguilev va fer la seva primera presentació recollint un gran èxit internacional i, des d’aleshores, Diaguilev va començar a créixer i consolidar-se com a empresari innovador que podia aportar grans idees al món de la dansa. Els Ballets Russos van representar obres tan cèlebres com ‘El sombrero de tres picos’, de Manuel de Falla o ‘La bella dorment’, de Txaikovski. Però el compositor amb qui més va col•laborar va ser Ígor Stravinski, que va composar ‘L’ocell de foc’ (1910), ‘Petruixka’ (1911), ‘La consagració de la primavera’ (1913), ‘Pulcinella’ (1920) i ‘Les noces’ (1923).

Una part de l’exposició es centra en l’activitat dels Ballets Russos a Espanya. La companyia va aterrar a Madrid i Barcelona durant els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) amb el recolzament del rei Alfons XIII i hi va tornar durant la dècada dels anys 20. A Barcelona, de fet, hi van tenir tant d’èxit l’any 1917 que van tornar-hi sovint fins el 1927, dedicant la temporada de primavera del Liceu al ballet. Diversos artistes espanyols van col•laborar amb els Ballets Russos: pintors com Joan Miró i Pablo Picasso, que van dissenyar vestuari i decorats, i compositors com Manuel de Falla.

El ballet que promovia Diaguilev era vistós, amb un aspecte visual i musical renovat i tenia un encant que va atraure a molts artistes de l’època. Malgrat tot, els darrers anys que va viure la companyia no van recollir el mateix èxit que durant els seus inicis perquè sovint el públic considerava que els seus espectacles eren massa intel•lectuals. Però els Ballets Russos va esdevenir la companyia més influent del segle XX i encara avui dia molts aspectes del ballet estan marcats per la seva influència. Diaguilev li va dir un cop al rei: “Majestat, jo sóc com vostè. No treballo, no faig res, però sóc indispensable”. Potser és la definició que més li escau.

Laura Mas


De dilluns a diumenge, de 10 a 20 h. Dissabtes, de 10 a 22 h.
Preu: Activitat gratuïtaCaixaForum Barcelona. Av. Ferrer i Guàrdia, 6-8.

'Forever King of Pop', el tribut d'una llegenda arriba a Barcelona

“M’encanta crear màgia, fer alguna cosa que sigui tan estranya, tan inesperada, que la gent al•lucini...”, va declarar Michael Jackson. I aquest és l’esperit i la filosofia que ens vol transmetre ‘Forever King of Pop’.

‘Forever King of Pop’ és més que un musical, és tot un homenatge a Michael Jackson que endinsa a l’espectador a la persona que hi havia darrere el mite a través de les seves cançons i descobrint-nos un munt d’anècdotes sorprenents sobre la seva vida.

L’espectacle, que es representa al Teatre Arteria de Barcelona, recupera les cançons més memorables de l’artista, com ara ‘Billie Jean’, ‘Beat it’ o ‘Bad’. Un dels números més destacats que es representen és el de ‘Thriller’, ple de màgia i algunes sorpreses que no desvetllarem per mantenir la intriga. Precisament ‘Thriller’ va ser l’èxit de vendes que va alçar a Michael com a rei del pop.

Impressionant el moment de l’aparició de Michael Jackson, que esdevé per sorpresa des de sota del terra de l’escenari i entra en acció. Per un moment et fa la sensació d’estar presenciant al gran rei del pop. Però un queda bastant decebut quan se n’adona de que, tot i la semblança de Frank Jackson (el doble oficial de Michael Jackson) amb en Michael, no canta sinó que fa playback. No obstant, els seus moviments són impecables i equilibren força la balança. Al llarg del musical també apareix el Michael Jackson més jove, lliure de tanta cirurgia, representat magistralment per Mampuelle, que en aquest cas sí que hi posa la veu ell mateix.

El final de l’espectacle es centra en el treball humanitari que va fer Michael Jackson al llarg de la seva vida, així com també els cantants li encenen espelmes en honor seu. Finalment, a mode d’acomiadament, apareixen tots els ballarins, cantants i els tres Michaels cantant i ballant les cançons més mogudes i conegudes del rei del pop, que van aconseguir que gairebé tots els assistents s’aixequessin de les seves butaques i animessin la festa amb les seves palmades.

Prepareu-vos per veure un espectacle únic, ple de números originals i de màgia. Amb ‘Forever King of Pop’ gaudireu de posades en escena que us posaran la pell de gallina i, en determinats moments, us semblarà estar veient al propi Michael Jackson en persona. Una il•lusió òptica tot i la semblança i els moviments dels seus imitadors perquè, de Michael, només n’hi va haver un i va ser únic i irreemplaçable. Però, si més no, el podrem sentir més a prop nostre i reviure els moments de la seva glòria.

Laura Mas

Director escènic, artístic i textos: Jesús Sanz Sebastián
Direcció musical i arregles: Miguel Blanco
Cor gòspel, direcció de cor gòspel: Pahola Gutiérrez Vargas
Ballarina i coreògrafa: Yolanda Torosio Hernández
Repartiment: Samuel Gómez, Mónica Delgado, Marcos Pérez, Yolanda Torosio, Carolina Serrato, Alex Forriols, Carmelo Segura, Amaranta Ausín, Hugo Rosales, Lucky Luciano, Alejandra Barella, Alejandro Gutiérrez, Yurena, Chelo Ramìreza, Vito Bambú, Tamara Suárez, Ángel Pardo, Irán Alegría, María Ayo
Dobles Michael Jackson: Fran Jackson, Mampuede y Koldo Mikel Lopez
Músics: José Ángel Sagi Diaz, Ángel Crespo, Adrián Bartol Molina, Oliver, Iñaki Arakistain,

Teatre Arteria de Paral.lel Avda. Paral•lel 62
Del 3 de novembre al 15 de desembre

El Teatre Romea es pregunta 'Qui té por de Virginia Woolf?'

Quatre personatges, una casa i un joc. Aquestes són les peces que composen l’obra d’Edward Albee, Qui té por de Virginia Woolf?, que es representa al Teatre Romea.

El George i la Martha són un matrimoni que a dures penes se suporten l’un a l’altre. Una nit arriben a casa seva desprès d’un sopar passats de copes (sobretot la Martha, que sovint es refugia en l’alcohol) i decideixen fer l’últim glop en companyia d’una parella de nous vinguts, el Nick i la Honey.

El que prometia ser una vetllada divertida i amena es converteix en una nit plena de tensió i de malsons en la que retornen alguns fantasmes del passat. A mesura que va avançant l’obra, l’espectador va descobrint els draps bruts i la història dramàtica de cada un dels personatges, en el que suposa un complex anàlisi psicològic a través del comportament humà.

Qui té por de Virginia Woolf és un relat esfereïdor de la societat americana dels anys 60. Amb un llenguatge provocador i sexual que va ser censurat a l’adaptació fílmica de Mike Nichols (1966), aquesta versió de Daniel Veronese ha sabut captar l’essència de l’obra original d’Albee.

Una història cruel i dura que, no obstant, no està absent d’un humor agut i brillant. Cal destacar les interpretacions dels quatre personatges que conformen aquesta obra dramàtica, que t’atrapa des del primer moment i va guanyant intensitat i força a mesura que passen els minuts.

Laura Mas

FITXA ARTÍSTICA
AUTOR: Edward Albee
VERSIÓ: Daniel Veronese
TRADUCCIÓ: Josep Maria Pou
DIRECCIÓ: Daniel Veronese


REPARTIMENT:
Emma Vilarasau- Martha
Pere Arquillué-George
Mireia Aixalà-Honey
Ivan Benet-Nick


ESCENOGRAFIA: Sebastià Brosa
VESTUARI: Mercè Paloma
IL•LUMINACIÓ: Txema Orriols


PRODUCCIÓ: Teatre Romea

'El apagón' il·lumina el Teatre Condal

Yllana, la companyia de teatre d’humor gestual, torna a apostar per l’humor sense paraules i mímic i, en aquesta ocasió, ens presenta ‘El apagón’ (‘Black Comedy’), una obra escrita per Peter Shaffer al 1965 per encàrrec del gran Laurence Olivier.

Aquesta comèdia britànica ens situa al Londres dels anys 70, concretament l’acció transcorre durant una nit a l’humil i estrafolari pis del Brindley Miller (Gabino Diego), un jove escultor que creu que en poques hores la visita d’un col·leccionista d’art li donarà un cop de sort a la seva carrera artística. Juntament amb la Carol (Eva Santolaria), la seva promesa, en Brindley espera també l’arribada del seu futur sogre (Paco Churruca), un exmilitar que encara no el coneix. Per aconseguir el seu vistiplau i causar-li bona impressió, la parella li ha agafat prestats alguns mobles i peces d’art al seu veí, en Harold Gorringe (Diego Mollero), un col·leccionista d’antiguitats que ha marxat fora el cap de setmana. Però de seguida els plans no sorgeixen com s’ho esperaven i es produeix una apagada elèctrica a l’edifici que els deixa completament a les fosques. Per no quedar-se sola, una veïna solterona i madura (Aurora Sánchez) apareixerà al pis i els començarà a fer la guitza.

 

Un dels majors encants d’aquest espectacle és el seu magnífic joc de llums: quan els actors es queden a les fosques només l’espectador podrà veure el que passa a l’escenari, que realment està il·luminat i a la inversa, l’obra arrenca amb la sala fosca abans de que es produeixi l’apagada elèctrica.

 

‘El apagón’ ens ofereix situacions extremadament divertides precisament pel fet de veure als personatges tractant de caminar a les fosques quan des de la butaca un ho veu tot tan clar. L’apagada elèctrica donarà lloc a tot un seguit de malentesos i confusions que faran que l’espectador no pugui parar de riure. Qui sap si el Brindley li amagava alguna cosa a la seva promesa, o si el veí tornarà abans de temps del seu viatge? Què pensarà el pare de la Carol al veure tot aquest panorama? O potser no podrà jutjar al seu futur gendre al estar tot a les fosques...

 

Acosteu-vos al Teatre Condal i deixeu-vos enredar per les situacions còmiques que es van succeint al llarg de la hora i mitja que dura aquest espectable, que en cap moment perd el seu ritme trepidant i us posarà difícil deixar de riure amb tants embolics absurds.

 

Laura Mas

 

 

FITXA ARTÍSTICA

AUTOR: Peter Shaffer
DIRECCIÓ: Yllana

REPARTIMENT:
Gabino Diego
Eva Santolaria
Aurora Sánchez
Diego Molero
Paco Churruca
Ramón Merlo
Ana Arias
Ledicia Sola

PRODUCCIÓ: Yllana

Del 23 de novembre de 2011 al 8 de gener de 2012

El nadal més irreverent a 'Blanca Navidad' de Toni Moog

Ara que arriben les festes, que tot són carrers plens de llums decoratives, que es canten nadales i que tothom sembla tornar-se més solidari… arriba Toni Moog per desmuntar tot aquest encant nadalenc. Amb uns monòlegs brillants que et faran riure de manera compulsiva, el jove humorista ens parla del Nadal des d’un altra punt de vista. Des de la perspectiva de la gent jove, que ha de complir amb la família assistint a sopars de cap d’any, que després de menjar-se el raïm marxa de seguida de festa i que ha d’aguantar a personatges tan peculiars com iaia, que s’arregla de manera excessiva als sopars de nadal i va amb sabatilles d’estar per casa.

 

Aquesta és la tercera temporada consecutiva que Toni Moog ens ofereix aquest espectacle, en el que al llarg d’una hora i mitja és l’únic protagonista de l’escenari i es guanya al públic explotant la seva faceta còmica. Els monòlegs no tan sols fan gràcia pel seu contingut, si no per la manera en que estan representats. Toni Moog és un mestre imitant a personatges com el seu amic “El Chony” (que pum que pam!) o el friki i les seves expressions facials són tant o més divertides com els moments en que parla.

 

Si voleu veure el nadal des del punt de vista més rebel i macarra i, sobretot, si sou joves, acosteu-vos al Capitol a veure ‘Blanca Navidad’, perquè us sentireu molt identificats amb moltes de les històries que explica Toni Moog. L’únic inconvenient d’aquest espectacle és que, segurament, els fans del monologuista català es podran anticipar a alguns dels seus acudits perquè els repeteix. De tota manera, el fet de saber el que dirà no us farà riure menys perquè el Toni sap crear una atmosfera contagiosa de rialles i, un cop estàs dins d’ella, no seràs capaç de sortir-ne.

Laura Mas

FITXA ARTÍSTICA

Toni Moog-Blanca Navidad

Comedy Zoo

Club Capitol-Sala Pepe Rubianes

De l’1 de desembre de 2011 al 22 de gener de 2012

Les dues perspectives d'una comèdia a 'Pel davant... i pel darrera'

El Teatre Borràs ens ofereix l’adaptació de ‘Noises off’, una comèdia escrita per Michael Frayn que s’ha representat a 50 països i que ara arriba a Barcelona de la mà d’Alexander Herold.

 

‘Pel davant… i pel darrera’ es divideix en dues parts: la primera ens mostra com assaja un grup d’artistes per representar una obra de teatre absurda titulada ‘¿Me enseñas la sardina?’ i a la segona meitat som testimonis de tot un seguit d’adversitats que han de superar els actors el dia de l’estrena d’aquesta comèdia. De cop i volta, l’escenari es gira i el públic veu el que passa darrera d’aquest, que és el que transcorre entre bambalines. Mentre estan representant la comèdia, els actors s’han d’enfrontar a tot un seguit de problemes que faran trontollar el ritme normal i les accions previstes de l’espectacle. Tots ells patiran moments de descontrol i ràbia incontinguda i més d’un acabarà bastant mal parat físicament.

 

Aquesta és, sens dubte, la part més brillant i divertida de l’espectacle, ja que tota la representació es fa mitjançant mímica perquè els actors es veuen obligats a romandre en silenci per no entorpir la representació de l’obra. Una altra carta a favor d’aquesta comèdia que la fa tant extremadament divertida és el doble joc que hi juga cada actor, degut a que ha d’interpretar a dos personatges alhora, els personatges de la vida “real” i els ficticis de l’obra que estan assajant. Per últim, també provoca molts riures el fet de que es barregi el català i el castellà, ja que d’una banda la comèdia que representen els actors és en castellà però fora d’escena parlen en català.

 

Diuen que és la comèdia escrita més divertida, realment crec que aquesta afirmació és massa presumptuosa i hi ha comèdies tant o més brillants que aquesta, però el que es cert és que el públic assistent gaudirà d’una bona estona entre llaunes de sardines, entropessades constants i embolics inacabables.

 

 

Laura Mas

FITXA ARTÍSTICA

Títol: Pel davant i.. pel darrera

Director: Alexander Herold.

Versió: Paco Mir

Intèrprets: Pep Planas, Jordi Diaz, Rosa Gàmiz, Meritxell Huertas, Carles Martínez, Aleix Albareda, Anna Barrachina, Mònica Pérez, Enric Majó, Miquel Sitjar, Dafnis Balduz i Saida Lamas

Teatre Borràs

El 't-ERROR' s'apodera del TNC

© David Ruano/TNC

Benvinguts al túnel del terror, on res és el que sembla i en qualsevol moment poden passar fets inimaginables. Vampirs, noies fantasmagòriques amb tendències suïcides, bruixes… Aquesta és l’atmosfera que es respira a la Sala Tallers del TNC, que ens presenta ‘t-ERROR’, un espectacle del Projecte T6 escrit i dirigit per Jordi Oriol que aposta per una obra que ficciona la pròpia ficció.

L’espectacle es centra en un jove escriptor a qui li han encomanat la tasca d’escriure un guió per al projecte T-6 del TNC però que està encallat i no sap com inspirar-se. Degut al seu bloqueig, l’envaeix un estat de pànic constant i un sanglot inacabable que l’acompanya al llarg de l’obra. El seu amic li suggereix que escrigui sobre la seva vida però a ell li sembla massa egocèntric. Què passaria si parlés del seu pare, un actor frustrat que es dona a la beguda? O de la seva germana, una gòtica que et posa els pels de punta només passar pel teu costat? Al final es resigna a escriure sobre la seva família, molt al seu pesar, sense saber fins a quin punt condicionarà el seu guió els futurs esdeveniments.

En una obra que només compta amb set actors i poc recursos, un no espera tant com el que es troba un cop comença la funció. En cap moment baixa el ritme de l’espectacle, que ens ofereix un munt de situacions còmiques que ratllen en lo absurd i aconsegueix provocar-nos més d’una rialla. ‘t-ERROR’ és bàsicament una comèdia però molt profunda, que parla sobre el poder de la paraula, els fracassos professionals i que ens fa plantejar de fins a quin punt podem controlar el nostre destí.

Constantment es repeteixen escenes en principi iguals però que després varien degut a diferents situacions que a un li fan plantejar: què hagués passat en el cas de...? La imaginació és tan lliure com el que passa a ‘t-ERROR’, on tot sembla improvisat al moment però és el resultat d’un guió molt enginyós i complex.

El terror al que fa al•lusió el títol de l’obra és el pànic que se sent al tenir les pàgines en blanc i haver-les d’omplir al dia següent amb alguna cosa que valgui la pena llegir. Per a l’autor, si no tens res a dir, és millor que no escriguis. Per això li atorga tanta importància al silenci. Jordi Oriol s’ha sincerat i ha explicat la seva història i el resultat és una comèdia honesta i profunda sobre les pors d’un autor.

Laura Mas

© David Ruano/TNC

FITXA ARTÍSTICA
Direcció: Jordi Oriol
Escenografia: Sebastià Brosa
Vestuari: Laura Garcia
Il•luminació: Álex Aviñoa
So: Carles Pedragosa
Ajudanta de direcció: Alícia Gorina
Amb:
Òscar Castellví
Oriol Genís
Anna Moliner
Carles Pedragosa
Àngels Poch
Jordi Santanach
David Vert
En cartell fins el 5 de febrer

Rèquiem celestial a Santa Maria del Mar

La Orquestra Música Bohèmica de Praga i el Cor de Cambra de Praga ens van oferir la meravellosa representació del Rèquiem de Mozart a la Basílica de Santa Maria del Mar. Les parets de l'esglèsia gòtica catalana van acollir amb gran èxit d'assistència aquesta obra inacabada però no per això menys brillant que el mestre del Classicisme ens va deixar com a llegat.

Es tracta de la darrera obra que va escriure Mozart, la qual es va veure interrompuda a causa de la seva mort i que constitueix la dinovena obra que va marcar el punt i final de la seva llista de peces musicals. Curiosament, el Rèquiem en Re Menor KV 626 de Mozart és la única missa de difunts que va escriure el compositor i aquest fet fa que aquesta peça essencial de la música clàssica sigui encara més especial i interessant.

L'acústica de les veus del cor i dels instruments de la orquestra va ser brillant i no es va veure afectada per les dimensions de l'esglèsia, permetent que les darreres files també poguéssin seguir el fil del concert. Sens dubte, la gran qualitat musical tant de la orquestra com del cor praguès, així com la impecable direcció del veterà Jaroslav Krcek, van estar a l'alçada del Rèquiem i ens van oferir una representació magistral de la que van poder gaudir tots aquells que, més enllà de conèixer l'obra de Mozart, tenien sensibilitat per la música i sabien apreciar una bona peça.

Cadascuna de les notes del Rèquiem destil·la una gran força capaç d'envair i omplir qualsevol espai per gran que sigui. Ara li toca el torn al Palau de la Música, recinte on es trasllada l'elenc txec per oferir-nos una única funció el proper divendres 30 de març. No obstant el Rèquiem seguirà sonant en dues sessions més a càrrec de la Orquestra, el Cor i els Solistes del Teatre d'Òpera de Nizhniy Novgorod, que també interpretaran la Simfonia nº 40 del geni austríac.

Laura Mas

Rèquiem de Mozart
Orquestra Música Bohèmica de Praga i Cor Nacional de Praga
Director: Jaroslav Krcek
Sessions:
Divendres, 30 de març a les 21 h

Rèquiem de Mozart i Simfonia nº 40
Orquestra, Cor i Solistes del Teatre d'Òpera de Nizhniy Novgorod
Director: Evgeny Sheyko
Sessions:
Dissabte, 31 de març a les 22.30 h
Diumenge, 8 d'abril a les 21 h

Lloc: Palau de la Música

El Debussy més radical a 'Pelléas et Mélisande'

El Gran Teatre del Liceu és el teatre d’òpera per excel·lència de Barcelona i constantment compta amb espectacles de qualitat al seu calendari. Actualment ens ofereix una òpera trencadora, ‘Pelléas et Mélisande’ de Claude Debussy, basada en el poema homònim de Maurice Maeterlinck.

Aquest drama líric en cinc actes i quinze escenes conté una prosa francesa que ens remunta a l’Edat Mitjana, al regne imaginari d’Allemonde. Allà habiten el príncep Golaud, el seu germanastre Pelléas, i l’esposa del príncep, Mélisande. Ben aviat l’argument condueix els personatges cap a un triangle amorós que es converteix en el pitjor dels malsons de Golaud.

‘Pelléas et Mélisande’ és una obra que pertany al moviment francès del simbolisme i, com a tal, el seu text indaga en els sentiments més profunds de cadascun dels seus personatges. El cant d’aquesta òpera consisteix en un diàleg ple de dramatisme i reflexions, totalment fidel al text de Maeterlinck, que s’allunya de la lírica convencional.

Com no podia ser d’una altra manera al Teatre Liceu, l’òpera compta amb una orquestra en directe dirigida per Michael Boder que interpreta la meravellosa i emotiva música que Claude Debussy va composar per aquesta obra i que incrementa la càrrega d’emoció de la història.

Estem davant d’una òpera tràgica que va revolucionar el món de la música a la seva estrena l’any 1902 a París i que es va representar per primer cop a Barcelona al Teatre Tívoli l’octubre de 1919. El magnífic joc de llums i ombres i la seva escenografia minimalista es sumen a l’essència simbòlica de l’obra i aconsegueixen crear una atmosfera tant misteriosa com suggerent.

Laura Mas

Pelléas et Mélisande, Claude Debussy

Repartiment

Pelléas - Jean-Sébastien Bou
Mélisande - María Bayo
Golaud - Laurent Naouri
Arkel, rei d’Allemonde - John Tomlinson
El petit Yniold - Olatz Saitua
Metge/Pastor - Kurt Gysenç
Geneviève, mare de Pelléas i Golaud - Hilary Summers

Direcció musical - Michael Boder
Direcció d’escena, escenografia i il·luminació - Robert Wilson
Vestuari - Frida Parmeggiani
Durada - 3 hores 20 minuts
Gran Teatre del Liceu
Fins el 7 de juliol de 2012

Descobreix 'El secret del gintònic' amb Vador Lladó

El gintònic és la beguda de moda arreu del món. La subtil combinació de ginebra i tònica ha causat furor entre els paladars més exigents i Espanya és el primer país europeu que té més consumidors d’aquesta beguda i el segon del món només per sota de Filipines.

Vador Lladó aprofita aquest boom per presentar una ‘guia definitiva per convertir-se en el rei dels gintònics’, on parla de l’origen de la tònica i de la ginebra i analitza les ampolles del mercat.

Hendrick’s, Beefeater, Bombay Sapphire, Citadelle, Ginmare, G’vine o Martin Miller’s són ginebres que sonen amb força i per cada una d’elles l’autor ens recomana la millor tònica per acompanyar-la, com la tònica 1724, la Fever-Tree o la Original Blue.

Hi ha un gintònic per cada ocasió: el d’aperitiu, el de les postres, el de mitja tarda, el del vespre... i per cada moment Vador Lladó ens explica les ginebres i les tòniques més adients. De la mateixa manera, cada paladar necessita un gintònic diferent i personalitzat, ja que n’hi ha que en gaudiran d’un gintònic més afruitat i d’altres d’un més amarg.

Un dels valors afegits d’aquesta guia de gintònics és que compta amb un pròleg de Ferran Adrià, un gran adepte d’aquesta beguda que analitza el canvi del gintònic d’aperitiu cap al gintònic de fi de festa i explica que aquesta era la beguda oficial dels cuiners.

El llibre també inclou comentaris de famosos com Lluís Llongueras, Toni Clapés, Pichi Alonso o Carme Ruscadella, que expressen la seva opinió sobre aquesta beguda. Alguns, reconeixen que no beuen però que si ho fessin seria per prendre’s un gintònic. D’altres, ens expliquen quin és el seu gintònic idea, com l’Albert Om, que es decanta pel clàssic Beefeater amb tònica Schweppes.

‘El secret del gintònic’ també inclou un recull de les millors cocteleries de Catalunya i receptes per preparar gintònics, a més d’un glossari final amb el vocabulari bàsic relacionat amb aquesta beguda. Aquest llibre us permetrà submergir-vos en un món tan apassionat com actual i, un cop l’hagueu llegit, podreu demanar o preparar-vos el gintònic que més us escaigui coneixent-ne totes les varietats.

Laura Mas

El secret del gintònic
Autor: Vador Lladó
Editorial: Ara llibres

Pàgines: 160
ISBN: 9788415224563

El Romea s'acomiada amb una gran 'Senyoreta Júlia'

El Teatre Romea aposta fort per acomiadar-se i ens hem de treure el barret pel seu tancament de temporada amb ‘Senyoreta Júlia’, un drama dirigit per Josep Maria Mestres que forma part del programa del Festival Grec.

La peça original va ser escrita l’any 1888 per August Strindberg, qui la va ambientar a la Suècia de finals del segle XIX. No obstant, Josep Maria Mestres s’ha decantat per la versió de Patrick Marber, que va adaptar l’obra fa nou anys i va traslladar els fets al Londres de 1945, durant a la nit de la victòria electoral laborista.

La meravellosa escenografia, a càrrec de Pep Duran, ens trasllada a la cuina dels criats d’una gran casa d’aristòcrates. La filla del pare de la casa, la senyoreta Júlia (Cristina Genebat) és una jove esbojarrada que té una aventura amorosa amb el seu xofer John (Julio Manrique). Aquesta situació genera un triangle amorós i diversos conflictes morals i existencials en els personatges, ja que el John té previst casar-se amb la Cristina (Mireia Aixalà), la cuinera de la casa.

La tensió a les butaques és constant des del moment en que la senyoreta Júlia comença a flirtejar amb el John i s'aprofita del seu estatus social perquè aquest obeeixi les seves ordres. Amb transicions frenètiques, ens trobem davant de tres personatges profunds i complexos que sofreixen grans daltabaixos de personalitat i ens mostren diverses maneres de ser ocultes sota la façana que han de mostrar a la societat.

Es tracta d’una aposta segura per aquest mes de juliol, una obra revolucionària que a la seva època va causar un gran escàndol pel fet de tractar la sexualitat entre dues persones de classes socials diferents. No deixeu passar aquesta ‘Senyoreta Júlia’ que compta amb unes interpretacions excel·lents i una posada en escena que us traslladarà a l’època en la que transcorre l’acció.

Laura Mas

Senyoreta Júlia
Teatre Romea
Director: Josep Maria Mestres
Autor: Patrick Marber (a partir de 'La Senyoreta Júlia' d’August Strindberg)
Intèrprets: Mireia Aixalà, Cristina Genebat i Julio Manrique
Fins el 29 de juliol

La comèdia més ensorrada al Teatre Borràs

La companyia Egos Teatre ens presenta un musical esbojarrat basat en la novel·la homònima de Joaquim Carbó, que ja es va estrenar l’any 2009 al TNC amb gran èxit: ‘La casa sota la sorra'.

L’argument de l’obra ens trasllada a El Caire, on el barceloní Pere Vidal ha viatjat fins allà responent un misteriós anunci a un diari. L’aparició d’una agent secreta li descobrirà la seva missió: emprendre un viatge per Egipte i Sudan per transportar uns valuosos documents amb l’objectiu d’arribar a la casa sota la sorra, que és la seu d’una organització criminal. De seguida descobrim que es tracta del rodatge d’un film d’aventures on la ficció i la ‘realitat’ es barregen constantment creant situacions molt còmiques.

Tots els musicals d’Egos Teatre estan composats principalment pels vuit integrants de la companyia, per tant l’equip artístic i el creatiu de ‘La casa sota la sorra’ són els propis components d'aquesta i tots ells ens ofereixen unes actuacions brillants que van acompanyades amb una qualitat vocal més que notable.

‘La casa sota la sorra’ és una obra amb un ritme frenètic que transmet molta alegria amb les seves cançons, algunes d'elles defensen el català correcte fent paròdia i són extremadament divertides. El resultat és una comèdia fresca a la que no li cal una gran escenografia per endisar-te a la història i que resulta una gran opció per qualsevol nit de juliol.

Laura Mas

La casa sota la sorra

Teatre Borràs

Director: Joan Maria Segura
Text i lletres de les cançons: Toni Sans i Rubèn Montañá
Direcció musical: Francesc Mora
Intèrprets: Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañá, Albert Mora, Francesc Mora (piano), Toni Sans i Maria Santallusia

Fins el 29 de juliol